formes

Tenir el passat ancorat entre megas de línies. Buscar-ne els quadrants per fer-ne un mapa. Desxifrar que al final tot quadra en triangles i que el resultat són batecs antics díficils d’encabir en la vida de cercles concèntrics. La vida és una figura geomètrica distingida, o el que és el mateix, passats que fan voltes en línia recta.

*Descobrint formes, trobes artistes: Ellesworth Kelly
* Amb la bso, sempre trobes records.

jo confesso

Encara no he pogut retirar el llibre de la tauleta de nit. Després d’aquests mesos –dos per llegir-ne la meitat, i una setmana per devorar-ne l’altra-, el gruix dels fulls prims, m’ha acompanyat els somnis, insomnis i altres menesters. Ara m’enfronto al repte d’escriure unes quantes idees per no oblidar la sensació de plaer de llegir Jo confesso.

També m’he resistit un mes i mig a llegir el que deia la meva amiga Esperança al seu blog, perquè intuïa una sensació compartida, i volia haver acabat el llibre. I em sum a les seves paraules: “…una lectura que avui declar públicament que he donat per no acabada de llegir, perquè he arribat a la darrera pàgina, i al dramatis personae, però crec que no podré acabar-la mai de pair”.

El punt del llibre se m’ha quedat marcat a la pàgina 813, introducció del capítol VI, quan la cita apunta: “Tot el que temem ens és concedit (Hélèn Cixous)”. Probablement s’em concedirà el temor de sentir-me petita, pel fet de voler plasmar les idees d’un llibre gran immens. Per la mida, pels personatges, pels girs i giravolts.

L’autor domina l’art de l’acrobàcia literària: els creuaments entre històries perfectament connectats, sense gairebé ni una coma; la complicitat amb el lector a l’hora de fer la volta en la història a través de les veus, el llenguatge i el to (com aquella mà que t’acompanya en el ball del vals o en el salt dels patinadors de Calgary 88). Com un ballarí, el lector s’entrena a mesura va llegint per acabar dominant la pista i estar receptiu als diferents ritmes de la música. El ritme d’aquesta obra, per això, té un tempo a mig camí entre la nostàlgia i l’ai al cor que provoca al lector.

Evidentment, aquesta arítmia varia amb els personatges, cadascú destinat a remoure un o altre sentiment. El mal com a eix de la història està soterrat a cadascú dels personatges. Uns en forma de dolor, d’altres en forma d’herència, d’altres en forma de temptació.

No em sent en cor d’iniciar una altra lectura, qualsevol intent em porta a comparar des de l’essència a la superficialitat, i en surten perdent. Potser la millor manera, serà començar un altre clàssic.

Mots encreuats

Somniar que tens la combinació guanyadora de les paraules, que diràs el que et proposis i sonarà com la melodia més afinada del món, que dels dits et sortirà una lletra rodona i suau, com de mantega, de colors armoniosos. I quan ja no tens res més a dir, et despertes amb el cos tatuat de vocals i consonants.

 

les paraules

Llegir el darrer Paper de Vidre, m’ha fet sentir indignada*, m’ha obligat a passar el dia pensant en peus a nota de pàgina, amb marges escrits amb rotring i puntes de pàgines doblegades. La vida, com he autointerpretat de la meva amiga Bitxo, està ple de pedants. Les paraules, totes elles, entre les primeres, per l’ambició de portar la MAJÚSCULA com a bandera. Els governs per permetre que les llengües es destrueixin, que les costes morin rosegades pel ciment que surt del mar com les urpes de Posidó, que les butxaques es foradin per art de màgia, que transformin el que és real en invisble, que buidin -a cop de palades- totes les paraules del diccionari de significat, i quedin buides, maldestres, amb el malson d’haver tingut una vida plena que ara ja no tindran. I tot, per haver volgut portar la majúscula. El que dic, pura *indignació.

Primer pecat

El primer pecat. Des de l’arbre, no sé si sentir-me poma, serp o mossegada. La ceguera temporal dels ulls que ho veuen tot. El cercle sense sortida; el buit existencial de les converses antigues, en orris.

Diumenge

Diumenge i tota la roba per estendre; els plats per escurar; el sol amb agulletes i els niguls penedits de ser tan pacients. Fins i tot, l’amistat, la feina i els descossits semblen tranquils a la sala d’espera. Sembla que tot convida a la lectura i a la calma.

Reinici

Les persones, desenganyau-vos, no tenim botons de reinici, no ni cançons de windows ni de mac sonant cada vegada que ens despertem al matí, #ambson, #ambressaca, #amboptimisme, #ambhastagsimpregnatscomsuperglu. No, no tenim peces rompudes, sinó esquerdes que s’han de cuidar. Hem de ser fisioterapeutes del nostre cos i ànima. I deixar de pensar en la pols que ompliran els nostres ossos les dents del futur. No ens reiniciam: ens superposam; ens afegim. Ens pessigam a una realitat perpetua que és la vida i s’ha fet, des de la més antiga i oblidada prehistòria, de bocins de la nostra memòria. Ens perdem. I ens retrobam. I quan ens cansam, oblidam i “ja mos direm coses”.

titanic

el titanic reapareix cada any a les efemèrides dels diaris. i quan més es recorda, menys eviten la catàstrofe, sinó que la fan més grossa. cada any el mateix iceberg, la mateixa gent vestida d’època, les mateixes melodies a l’arbre a les botigues als altaveus del poble al trenet que passeja avis i néts als iphones i ipads que subsitueixen els radiocassetes a les poesies de nadal als dies que passen sense punts ni comes ni suspensions en l’aire ple de bombolles. i el titanc segueix enfonsant-se, segueix sorgint del no-res un iceberg immoral i astorat de mort.

 

Quan s’acaba el 2011… (2010)

Diu que ha fet versions “tostons” d’una de les cançons més conegudes perquè no es vol creure l’èxit que està tenint. Per això, la simplifica, li dedica un esforç apararentment menys intens, encara que ja sabem tots que les aparences enganyen. Sense l’objectiu de conèixer què s’hi amaga rere les aparences, si ell o la seva música (si és que es poden separar), la versió li surt rodona i senzilla, com una més. Objectiu complert. Coherència pura entre veu, desig i praxis. Cada cançó és com un foc d’encenalls que s’ha oblidat de l’efímer. S’hi entra, de puntetes, s’assaboreix cada instrument, la melodia que et vol agafar d’un dit i t’acaba engrunant mitja ànima; cada tema és un món en sí mateix, ben creat, unit i ple. “Tots els buits del món” és l’exemple de la sensació que provoca tot el disc. Allò que busques descriure insaciablement i no saps si prové de la veu, el piano, els tornavissos… I no, no ho aconsegueixes. No hi ha pressa, tampoc. Les lletres, com deixa caure en els seus entreactes, “no són la renovació de les lletres catalanes”, més aviat són l’exemple de la simplicitat i el minimalisme, dels petits detalls que et guien cap a la felicitat. No li cal caure en #cançonsqueexpliquenhistòries, ni surrealisme antoniafontià (al que tant estim!), per fer sentir coses boniques. Sent com és, aconsegueix aquell petit trabuc al cor que sents quan tens el plaer d’haver descobert la satisfacció. I així em sent avui vespre després del concert d’en Pau Vallvé.

La BSO d’aquest post: Encara no.

Els dits d’aquest dissabte viatgen envant i enrere, dreta esquerra, com un cranc. De collites i poemes. De paraules abans de la gran anyada. De silencis i de sorolls de módem de 56k. Parlàvem fins i tot abans de la tarifa plana. Estimava sense saber què era l’amor. Els dits d’aquest dissabte tenen pressa per recuperar tanta tardor perduda, tanta primavera ennuegada, tant hivern tapat per la pols. Estic tornant. Ho sé. Estic a punt d’agafar el ritme del temps a la course navette.

Els dits dels records d’aquest dissabte recorden la gran Cesaria Evora