dècada

començar una nova dècada
escrivint
què més puc demanar?

Partit

Si l’avui fos un partit de futbol, jo tindria un 80% de possessió i tu, amb un 20%, atacaries d’arrel la porta del darrera. Gol o oratge. Guardameta o corral. Guants o xaveta. Qui tingués àrbits de línia per vigilar aquestes mans.

chardonnay

No han passat ni deu anys i ja no semblam corredors, sinó més aviat, polidors de defectes. De vegades, apareix el bon vi, que millora amb els anys; de vegades, apareixes a l’altra banda de la vorera, transparent, ingràvid, insaludable. S’accelera la marxa. Érem atletes, érem joves, ens agradaven els cels urbans i tot allò que fos urbanitzable: terrats, gelats, bombers, mantes. Es redueix el pensament. Som ciclistes, som Chardonnay, ens agrada pescar dins un llac de paraules enganxades a l’ham de la seducció.

lluna blava*

Petita, nassarruda, vermella.
Les mentides s’acumulen al nas
com la incertesa a les mitges veritats.
Aquesta nit, però, totes les llunes són plenes
i el meu absurd compartit,
un alivi astronòmic.

*Foto vista a l’ARA

dislèxia

la dislèxia emocional.
entendre allò que no vols entendre,
tot i la mala gramàtica.
burxar amb les males espines d’aquell roser
tot el mareig que et provoca el desconegut.
desllegir-te
per aprendre’t a mirar amb nous ulls.

’embuts de palla’ a instan-tes, paraules i il·lustració

Tenc una amiga, mig ninot-mig granota, que es diu Hombre Sapo i que, a més de ninots de dracs, princeses i granotes, posa en marxa iniciatives xules com Instan-tes, un blog que combina paraules i il·lustració. Cada mes publica 5 històries amb 5 il·lustracions, per què s’assaboreixin amb un bon te. Com que no cal gaire presentació, deixo els enllaços perquè pugueu remenar tot el que es cou entre les arts del sr. Sapo & co.

Aquesta és la il·lustració de Laura Castelló que va acompanyar un poema de “Metamorfosi de colors”:

Embuts de palla. Tota la veritat es desconfigura entre filams de coure i rialles de serra-mamerra. Pensaments buits embolcallats de cordes asimfòniques que desafinen la veu quan intent proclamar, orgullosa, la meva innocència. Tenc un allau de mentides a punt de vessar cada vegada que veuré els teus ulls de menta. El cor disseccionat, aromes de Cuba, ritmes que dissimulen malucs i batecs que dirigeixen orquestres de tambors. La pèrdua no té final, estotjar la vida per sentir no és una excusa per a la pronunciació. Deix nuls tots els principis de finals.

‘Col·lecció particular’, d’Esperança Camps

Fa un parell de mesos havia de participar en la presentació de “Col·lecció particular” de n’Esperança Camps. Aquell dia em vaig trobar més a prop de l’asfalt que mai i no perquè volgués emmascarar els silencis de ciment. La meva participació va ser d’ànima, però les paraules que vaig escriure, han sobreviscut. Aquí van.

Des que vaig conèixer n’Esperança i les seves paraules, a Jutipiris, vaig entendre que darrera cada mot hi conviuen un gran coneixement de l’actualitat, juntament amb una veu realista, continguda i, qualque pic, punyent, que necessita explicar el que veu. I gràcies a aquesta visió de la realitat que té, estam aquí, per presentar l’actualitat en forma d’una col·lecció d’art plena de matisos.

Ambició, supèrbia, fonedissa de valors, Esperança Camps ha retratat una societat a partir d’un home dubtós o cagadubtes, com diu la mare de Xavier Moran. Una novel·leta que brolla com una font ufana perquè tot és bo de dir quan és tan clar i obvi (encara que no sigui ni fàcil d’escriure ni d’assimilar). Perquè aquest allau de paraules, teixides entre la veu del protagonista i les veus que li ballen al costat, no tenia més escapatòria que acabar amb un llibre tan compacte, blanc i demolidor com “Col·lecció particular”, editada per Moll.

Esperança Camps practica la veracitat en un moment en què els valors com la contrastació, l’ètica i la veritat estan patint una forta crisi. Tot ha estat un gran muntatge que ens han fet passar per ver i ens ha volgut fer trontollar. Amb València com a punt de mira, és fàcil trobar-hi el mateix modus operandi a la Mallorca d’en Matas, Bauzá i companyia. Esperança Camps ho sap i, a més, ho viu. Crec que els illencs que vivim fora de les nostres illes, compartim una dualitat permanent, que ens obliga a plasmar-la en qualsevol registre. N’Esperança té aquesta visió calidoscòpica i, amb la mar sempre a prop, observa críticament les realitats que envolten les seves terres: Menorca i València.

La novel·la de n’Esperança Camps és un d’aquells petits plaers que has de repetir de tant en tant, per no oblidar-te dels personatges contemporanis que han fet possible un canvi de valors en la nostra societat a base de construcció, manipulació i falsedat. Però, més enllà d’això, és una obra que un cop l’has llegida, et fa dir: “ho ha tornat a fer un altre pic”. Amb 140 pàgines i un sol paràgraf, li ha bastat per enganxar el lector a devorar paraula a paraula la novel·la i, el que és més important, l’ha fet posar en la pell del protagonista i de la situació. T’obliga a obrir els ulls de cop i a acabar la lectura amb el cor estret.

Des del punt de vista del lector, aquesta novel·la et fa entrar en la mateixa dinàmica que l’escriptora, és a dir, sents aquest “magma” que vessa i passa, a gran velocitat, dels dits de n’Esperança als ulls de qui ho llegeix. Inicies la lectura i te n’adones que ja comences a sentir aquest bolic a l’estómac que et fa entendre de manera gairebé absoluta la traïció, la covardia i la falsedat. Que et costa respirar perquè no pots parar de llegir i ets conscient que estàs en les mans de l’escriptora, que et fa sentir allò que vol que sentis. Per mi, això és un art!

Un dia n’Esperança me va dir que la poesia era molt subjectiva i que la senties o no la senties, a banda de qualsevol explicació literària o floritura estilística. Idò bé, jo pens que llegir n’Esperança és el mateix. La seva prosa t’atrapa, en primer lloc, et commou, en segon lloc i, finalment, et contagia i et fa actuar. I per actuar, cadascú ho fa a la seva manera: hi haurà qui reflexionarà, n’hi haurà que ploraran, alguns somriuran irònicament. Sigui com sigui, les seves novel·les no deixen indiferent. “Col·lecció particular” no n’és una excepció.

Segurament molts dels que esteu aquí coneixeu n’Esperança o heu llegit alguna de les seves novel·les, totes elles premiades. Els qui ja us heu endinsat dins la seva prosa, gaudireu de nou per aquest devessall de paraules que evoquen una realitat més propera que mai, però mantenint el to inquietant al qual ens té acostumat n’Esperança. Pels qui vos iniciau, el meu consell és clar: deixau-vos dur! L’obra de n’Esperança Camps i en concret, aquesta “Col·lecció particular” que presentam avui, vos sorprendrà per un vocabulari realista, aparentment inofensiu, que vos alterarà la respiració. El tempo que hi trobareu alterna frases llargues amb expressions curtíssimes que t’obliguen a devorar la novel·la i acabar amb ganes de més. Però tranquils, crec n’Esperança té moltes de ganes de continuar donant-li guerra al seu teclat! Així que, no ho dubteu a gaudir de la Col·lecció particular de n’Esperança Camps, no vos en penedireu.

me against (ti)me again

de forats, que s’omplen de ciment.
de volcans, que entren en erupció.
de temps que desapareixen,
gota a gota, invertebradament.

de tant en tant II

i dels creadors del “de tant en tant“: com evitar-te en malsons.
no he estat en un centre de salut mental.
no vaig pel carrer en pijama.
no m’importa si els cabells són llargs o curts.
no m’he despertat abans d’hora per deixar de somniar.
no he pensat en tot aquesta maledicció que em persegueix, perquè castor i pòl·lux, ens vigilen.

no menteixo, malsomnio.

de tant en tant

quina ràbia no recordar-me’n del que anava a escriure.
quina sort no recordar-me’n del que anava a escriure’t.

els sinònims-antònims poden ser amics. de tant en tant.