jo confesso

Encara no he pogut retirar el llibre de la tauleta de nit. Després d’aquests mesos –dos per llegir-ne la meitat, i una setmana per devorar-ne l’altra-, el gruix dels fulls prims, m’ha acompanyat els somnis, insomnis i altres menesters. Ara m’enfronto al repte d’escriure unes quantes idees per no oblidar la sensació de plaer de llegir Jo confesso.

També m’he resistit un mes i mig a llegir el que deia la meva amiga Esperança al seu blog, perquè intuïa una sensació compartida, i volia haver acabat el llibre. I em sum a les seves paraules: “…una lectura que avui declar públicament que he donat per no acabada de llegir, perquè he arribat a la darrera pàgina, i al dramatis personae, però crec que no podré acabar-la mai de pair”.

El punt del llibre se m’ha quedat marcat a la pàgina 813, introducció del capítol VI, quan la cita apunta: “Tot el que temem ens és concedit (Hélèn Cixous)”. Probablement s’em concedirà el temor de sentir-me petita, pel fet de voler plasmar les idees d’un llibre gran immens. Per la mida, pels personatges, pels girs i giravolts.

L’autor domina l’art de l’acrobàcia literària: els creuaments entre històries perfectament connectats, sense gairebé ni una coma; la complicitat amb el lector a l’hora de fer la volta en la història a través de les veus, el llenguatge i el to (com aquella mà que t’acompanya en el ball del vals o en el salt dels patinadors de Calgary 88). Com un ballarí, el lector s’entrena a mesura va llegint per acabar dominant la pista i estar receptiu als diferents ritmes de la música. El ritme d’aquesta obra, per això, té un tempo a mig camí entre la nostàlgia i l’ai al cor que provoca al lector.

Evidentment, aquesta arítmia varia amb els personatges, cadascú destinat a remoure un o altre sentiment. El mal com a eix de la història està soterrat a cadascú dels personatges. Uns en forma de dolor, d’altres en forma d’herència, d’altres en forma de temptació.

No em sent en cor d’iniciar una altra lectura, qualsevol intent em porta a comparar des de l’essència a la superficialitat, i en surten perdent. Potser la millor manera, serà començar un altre clàssic.